L’ART DAVANT LA MALALTIA
A través de l’art, les experiències personals es transformen en narracions visuals que parlen de coratge i esperança. Aquesta exposició és el resultat d’un viatge compartit de creativitat i acompanyament.
Alba Bacardit
L’exposició col·lectiva neix gràcies a la voluntat de moltes persones que, mentre travessaven un procés oncològic, han participat al projecte Domum Artteràpia, destinat a l’acompanyament de pacients oncològics i els seus familiars.
Un projecte que es va iniciar el 2019 al centre Kālida Sant Pau i que actualment s’està implementant a les unitats d’oncologia dels hospitals públics de Catalunya. Aquesta exposició parla d’elles. De les seves experiències, dels trànsits, els sentiments i de la creativitat com a motor de vida. També parla de tot l’equip de persones professionals sanitàries, familiars, amistats i de totes les que en algun moment han acompanyat els pacients en procés oncològic. L’exposició és per a totes elles. Per les que hi són i les que ja no. Per totes les que sessió rere sessió han il·luminat amb el seu fer el trànsit per aquesta malaltia.
Cadascuna de les obres que es presenten no hauria estat possible sense tenir en compte els laberints imbricats pels quals ha discorregut l’art en l’últim segle. Uns passadissos que ens han portat al coneixement de la ment humana i a l’alliberament de les formes i els colors en l’art. Transitar per aquest laberint d’art i emocions ens ha permès que les artistes que avui presentem hagin pogut revelar, mitjançant l’artteràpia, les seves històries personals de superació i agraïment, però també d’angoixa i inseguretat.
Per recórrer aquest laberint d’art i sanació sense perdre’ns, ens aferrarem a un fil vermellós, com el que la mítica Ariadna va donar a Teseu per sortir del complex entramat de passadissos. Aquest fil és tan antic com l’art mateix, però el començarem al segle XIX. Ens portarà a veure feres i màscares, i també nens i jocs. De fet, Hans Georg Gadamer (1900-2002) sostenia que l’art és com un joc, i que el joc és un element innat en els éssers vius: «Podem veure com els cadells de gos juguen sense fer-se mal, sense cap objectiu precís, només pel fet de moure’s» (Gadamer, 1991). Això els proporciona salut i benestar. Així doncs, us proposem el joc d’entrar en aquest laberint artístic per deixar que els colors i les formes juguin amb la vostra retina i s’entortolliguin amb les vostres idees.
Esteu convidades i convidats a resseguir aquest fil amb nosaltres.
Sabies que tot i la lleugeresa de la papallona també pot tocar de peus a terra? De fet, calen les dues coses, el cel i la terra, per a sentir-se complet. També calen les dues coses per a sentirse afortunat. Fins i tot en la foscor més absoluta, en els moments més durs i tristos, sempre podrem trobar una petita escletxa, un petit bri de llum que ens fa recordar que tot val la pena; tocar de peus a terra i volar. I aquesta espurna de llum donarà un nou sentit a tot, perquè tot el que veiem canvia segons la llum amb què ho contemplem. La llum ens fa brillar i ens fa únics… Siguem llum.
ELS INICIS: L’ART I LA SALUT MENTAL
La relació laberíntica de la salut i l’art va ser explorada de manera extensa al segle XIX per psiquiatres com Philippe Pinel i Benjamin Rush, entre d’altres. Jean-Martin Charcot (1825-1893) també en va ser un. Com a gran aficionat a l’art a més de psiquiatre, va començar a comparar les alteracions que patien els seus pacients del famós hospital de la Salpêtrière de París amb les que mostraven alguns personatges d’obres pictòriques famoses. Així és com va detectar analogies entre els casos que ell mateix tractava i el que veia en obres com les de Pieter Brueghel el Jove (1564-1638) . Les extremes tensions i arcuacions que patien molts malalts psicòtics, similars als balls de bojos pintats per Brueghel, van obrir una via d’investigació que més tard altres professionals van continuar.
Era clar que l’art contenia traces de la vida quotidiana, però era signe d’un procés patològic? Sigmund Freud (1856-1939) va intentar respondre aquesta qüestió mitjançant el procediment invers al de Charcot. El pare de la psicoanàlisi va intentar trobar rastres de psicopaties en l’obra d’artistes dels quals no es tenia constància que haguessin tingut cap patologia mental coneguda, com Leonardo da Vinci.
Aquestes investigacions a mig camí entre els enigmes de la ment i els seus processos —encara desconeguts en aquell moment— i els misteris de la creació artística van obrir les portes als estudis d’altres investigadors que van resultar cabdals. En aquest sentit, cal destacar la figura de Hans Prinzhorn (1886-1933), que es va doctorar en Història de l’Art a Viena l’any 1908 abans de començar la carrera de psiquiatria. Aquest doble vessant el convertia en la persona ideal per organitzar una col·lecció d’art produït per pacients psicòtics que des del 1890 s’estava reunint a la Universitat de Heidelberg. Així doncs, l’any 1919 el van contractar per posar ordre en aquell vast recull de peces artístiques. Fruit d’aquesta feina, l’any 1922 va publicar el llibre Bildnerei der Geisteskranken: ein Beitrag zur Psychologie und Psychopathologie der Gestaltung . Una de les grans crítiques contingudes en la seva obra es dirigia contra els psiquiatres que establien paral·lelismes entre l’art dels seus pacients i l’art de les avantguardes. Per Prinzhorn no es podia asseverar que algú estava malalt perquè creés obres semblants a les dels malalts mentals, com per exemple en el cas de Kandinski (1866-1944). D’altra banda, l’autor també intentava demostrar que el malalt només crea com a part d’un procés patològic i no com a part d’un procés lliure. Prinzhorn creia que «l’art patològic» no es podia considerar «art veritable» i que ambdues categories no es podien valorar amb els mateixos criteris. Aquesta dicotomia entre un art més vàlid o més elevat contraposat a un art menys vàlid o més baix va anar perdent força a mesura que avançava el segle XX. Malgrat tot, el llibre va obrir un camí cap a una recepció estètica de «l’art dels bojos» diferent de la que hi havia hagut fins llavors i, com veurem, es va convertir en una pedra angular per a l’estètica i la teràpia artística del segle XX. L’art, doncs, va trobar un entorn favorable per començar a relacionar-se amb els estats físics i psíquics.
l’Edurne va rebre tractament a l’hospital universitari de Terrassa per enfrontar-se al càncer de mama dues vegades. La psicooncòloga i l’oncòloga li van suggerir fer artteràpia per expressar emocions sense paraules. Tot i que ha passat per cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia, ella vol mostrar la lluita emocional posttractament, que il·lustra amb metàfores visuals, com els ulls als pits simbolitzant la por al retorn del càncer, les cames lligades com pantalons de presidiari, i els braços amb escates representant el suport vital de la seva família.
Edurne Tocado
Tinc dins d’un herbari una tarda dissecada, lila, violeta i daurada. Capritxos de solitari
Antonio Machado
Representa la visualització de la primera sensació en saber que dins meu creixia un tumor, la primera resposta emocional era de rebuig, de ganes d’arrancar-ho, de fer-lo fora, transitant la por, vaig canviar el rebuig per l’acceptació, no resignació, sinó posar tot el que sabia i tenia per sanar el meu ésser en totes les seves dimensions.
Marta Pérez
No sabia per on començar, i em vaig deixar portar, vaig permetre que els materials em guiessin: Fluint des de l’amor com una ona expansiva que tot el que toca ho transforma. La rigidesa no existeix i dóna pas a la flexibilitat i a la barreja de formes, de colors, de textures.
Milena Villegas
TEtes Pop – Up
“El càncer no t’AVISA, apareix sense més. “
En aquell moment quedes connectada per sempre amb milers de dones en la teva mateixa situació…
Et fas germana d’altres persones, altres pits ferits,
Tetes totes diferents, totes belles i totes amb les mateixes pors…
Tetes sense complexos… despullades però ferides que et criden a ser observades i ateses…
… Bonys i processos mentals en caiguda espiral…
Almenys ja no l’ afrontava tan sola. Altres comparteixen el mateix.
7 de cada 10 ho passarà. El càncer no t’AVISA, Tetes pop-Up sí.
Eva Moscoso
Pilar, una dona que conviu amb el càncer, comparteix la seva obra “Ironías de la vida”. Expressa la ironia d’enfrontar una malaltia que pensava afectava els altres. I comparteix, com durant el tractament, va viure la pèrdua de la seva mare i la pandèmia. Quan ningú podía sortir al carrer, ella anava caminant a fer la radioteràpia. El càncer li va fer reviure moments de la infantesa i, a través de l’artteràpia, procura trobar bellesa en tot el que fa.
Boti, Pilar Botaya
Vaig aplicar els colors amb l’única idea que, per mi, ho disculpa tot: dir el que sentia
Maurice Vlamink
El colonialisme de finals del segle XIX i principis del XX va portar art d’Oceania i Àfrica a Europa, fet que va influir enormement les produccions artístiques que es duien a terme al Vell Continent. Els materials, els colors i fins i tot les teories estètiques es van començar a capgirar. Segons Valeriano Bozal, aquest art importat mostrava «en l’energia de la matèria i del color la mateixa energia del gest i de l’acció del subjecte» (Bozal Fernández, 1991, p. 37). Amb aquestes obres, la medicina i també l’art van començar a entendre que l’energia de les formes i dels traços no depenia de cap malaltia, sinó de la mateixa energia que l’artista volgués transmetre.
El moviment fauvista, integrat pels artistes Maurice Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954), entre d’altres, va interessar-se per la manera com transmetre aquest vigor. L’any 1905, Vlaminck va ensenyar màscares i escultures d’art africà a Derain, que a partir d’aquell moment introduí en la seva obra colors més intensos i composicions més espontànies. Henri Matisse (1869-1954) i, més tard, Pablo Picasso (1881-1973) també van resultar enormement influïts per l’expressivitat del que van anomenar art primitiu. Mentre que en alguns la influència va aconseguir transformar la manera com usaven el color, en d’altres, com Picasso en la seva icònica obra Les demoiselles d’Avignon (1907), la influència va mostrar-se en l’ús de les formes. Mentre uns creaven el fauvisme, d’altres inventaven el cubisme, però tots coincidien a alliberar-se de les formes que l’acadèmia els havia ensenyat.
Els fauvistes, interessats precisament per l’expressió a través del color feroç que els va caracteritzar i que els donava nom , tenien com a aspiració mirar el món de forma totalment original. De cop, en trobar-se amb aquelles màscares i aquells colors, van adonar-se que el món es podia mirar de maneres molt diferents. Aquests artistes es van convertir en infants que veien el món d’una altra manera, com si fos el primer cop. En aquest sentit, Henry Matisse va declarar: «Hom ha de mirar, al llarg de tota la vida, tal com va mirar el món quan era un nen, perquè la pèrdua d’aquesta facultat de mirar ocasiona alhora la pèrdua de tota expressió original» (Hess, 1998, p. 60). Vlamink també pensava el mateix: «Continuo considerant les coses amb ulls de nen», i continua explicant la conseqüència lògica d’aquesta consideració: «Vaig compondre a partir de l’instint; vaig aplicar els colors amb l’única idea que, per a mi, ho disculpa tot: dir el que sentia» (Hess, 1998, p. 69).
És un homenatge a totes les persones que van ser guies, llum en el meu camí de sanació.
Marta Pérez
Estendre la mà cap als altres perquè ens la prenguin i acceptar la seva en la nostra, més enllà de qualsevol barrera. Imatge, entre altres coses, de la meva experiència com a pacient i de company d’altres pacients.
Fernando Vidal
Gemma ens mostra l’obra «Compartir», una peça col·laborativa feta juntament amb Edurne Tocado, on es mostren els intercanvis i les aportacions personals de cadascuna. També ens destaca la seva caixa, feta per guardar les creacions que sorgien al taller, i que mostra les estacions de l’any i la natura vigorosa.
Gemma
L’octubre del 2022, durant l’interval entre una quimioteràpia i l’ingrés a Sant Pau per al trasplantament (de cèl·lules mare hematopoètiques), vam pujar amb la meva dona a la capella de Santa Engràcia, a la regió de Vallespir, Pirineus francesos. No coneixíem el lloc. En arribar, vaig quedar molt emocionat per la bellesa del paisatge i la capella, i (tot i que no tinc cap fe religiosa) vaig prometre tornar-hi amb una ofrena. Ho vam fer l’octubre del 2023. La imatge em mostra el 2022 a l’entrada de la capella, enmig del torb refor que és la vida — sempre, però molt més encara quan la incertesa és total i no se sap si hi haurà un gir més…
Fernando Vidal
El càncer arrasa amb tot, també en les relacions de parella. Potser perquè et replanteges moltes coses, potser perquè és cert que en moments de necessitat t’adones de la qualitat humana de les persones que t’envolten. La por dificulta mirar la persona que estimes quan està malalta. Sempre he pensat que ser cuidador/a és molt difícil. Amb aquesta peça vaig permetre’m mirar l’interior del meu company i posar-me a la seva pell.
Arantxa Pardo
@ari_among_paintings
“Connexió» es va realitzar durant l’últim taller d’Artteràpia. L’activitat consistia en crear una obra entre totes les companyes. El punt de partida era una gran fulla en blanc i podíem treballar amb qualsevol tipus de material. Cadascuna va començar a treballar en un costat de la fulla i després vam anar afegint una mica de cadascuna en les obres de les nostres companyes, sempre des de l’afecte, la cura i el respecte. Aquestes qualitats eren constants en les dinàmiques, tant en el treball individual com en grupal. La idea de connectar els cors representa el vincle que es va anar creant entre totes taller a taller. En aquesta connexió apareixen 7 cors que simbolitzen les participants i Alba, que ens va guiar amb sensibilitat i afecte durant tota aquesta experiència de la qual totes vam sortir transformades. A l’obra es poden veure disperses paraules com: emocions, valors, desitjos que van sorgir en fer l’obra; tots aquests aspectes són positius i es van cultivar durant aquest taller. Al final de la sessió, una de les companyes va fer unes polseres amb un cor, com a intenció de mantenir el vincle i el record d’aquesta bonica experiència encara que cada una prengués el seu camí.
i
Maria José, que rep tractament a l’Hospital de Mataró, es considera afortunada per la quantitat de teràpies específiques que existeixen, i se sent feliç i sostinguda amb la seva família. Comparteix la seva obra artística que simbolitza la motxilla que tots portem a sobre amb vida, llum i esperança. La seva motxilla conté moments bons i dolents, i el cordill negre simbolitza l’alliberament del dolor i la tristesa per mantenir només allò que és bo.
Maria José
Fer la dansa dels adéus. Les coses que se’n van de dos tendències. Fem una dansa, la els adéus, adéus de què? No ho sé! Però la dansa porta les coses a dues tendències: la moguda i la tranquil·la. Està bé que les dues tendències es complementin.
Alícia Ferrer i Tiell
NOVES FORMES D’EXPRESSIÓ
L’artista Paul Klee (1879-1940) va conèixer en persona Hans Prinzhorn l’any 1920. Potser inspirat per les seves idees, Klee escriu en un dels seus diaris, de manera molt lúcida, que «l’art no reprodueix allò visible, sinó que ho fa visible» (Hess, 1998, p. 141). Si els principals artistes havien començat a mirar el món d’una manera diferent, a partir d’aquell moment fer art ja no consistiria mai més a recrear la realitat, sinó a expressar coses que no veiem.
El surrealista Max Ernst (1891-1976), el qual va estar associat al moviment dadaista en un inici i, alhora, estava molt impressionat per l’art de Klee, també havia llegit el llibre de Prinzhorn. Els dadaistes trobaven la societat burgesa patològicament malalta, i l’art creat per malalts era, per a ells, més lúcid que qualsevol art acadèmic: els permetia explorar amb total llibertat les possibilitats artístiques dels objectes del seu entorn, tant si eren retalls de revistes com rodes de bicicleta. Si avui veiem en aquesta exposició collages fets amb retalls de revistes és gràcies a ells i a la seva idea d’expressar-se mitjançant qualsevol material a l’abast.
Un altre artista, Jean Dubuffet (1901-1985), també va quedar fascinat pel llibre de Prinzhorn. Dubuffet pensava, com els fauvistes, que havíem de mirar el món com ho fan els nens, i alhora també estava fascinat per les obres dels malalts mentals. Dubuffet es coneixia amb André Breton (1896-1966), també associat en algun moment al dadaisme i, per tant, algú molt interessat en les formes antiracionalistes de l’art. Amb el seu ajut i el d’altres companys l’any 1948 van crear la Compagnie d’Art brut, amb l’objectiu d’aplegar allò que ell mateix va definir com a
«obres executades per persones indemnes de cultura artística en què el mimetisme, al contrari del que passa als intel·lectuals, tingui poc o res a veure, de manera que els seus autors ho extreuen tot (temes, elecció dels materials usats, etc.) del fons propi i no de les trivialitats de l’art de moda.» (Fauchereau, Durán Úcar, 2007, p. 9)
Tots plegats van recol·lectar prop de 2.000 obres per a la Compagnie, que van ser exhibides a París l’any 1967 amb l’etiqueta d’Art brut, en el sentit d’art fet sense cap preparació acadèmica, precisament per eliminar l’estigma de la malaltia mental. Amb aquesta simple etiqueta, Dubuffet va erigir en artistes tota mena de persones que creaven art, no només com a peça de museu o element decoratiu, sinó com a creació que facilitava l’expressió d’allò més recòndit de l’espectre de les nostres emocions.
La Vida esclata amb llum al nostre voltant il·luminant-nos amb la seva força.
Sabies que tot i la lleugeresa de la papallona també pot tocar de peus a terra? De fet, calen les dues coses, el cel i la terra, per a sentir-se complet. També calen les dues coses per a sentirse afortunat. Fins i tot en la foscor més absoluta, en els moments més durs i tristos, sempre podrem trobar una petita escletxa, un petit bri de llum que ens fa recordar que tot val la pena; tocar de peus a terra i volar. I aquesta espurna de llum donarà un nou sentit a tot, perquè tot el que veiem canvia segons la llum amb què ho contemplem. La llum ens fa brillar i ens fa únics… Siguem llum.
Alba bacardit
La Paz ens comparteix la seva obra “Esperanza”, creada durant el seu procés oncològic en un taller d’artteràpia. Hi fusiona dues escultures. La primera, feta de plastilina, és una petita escultura que representa una noia, amb la qual va representar la seva jovialitat. La segona, feta d’argila, era part d’una escultura que es va fer malbé, però en afegir la primera part al damunt la Paz ens mostra l’esperança viscuda durant el seu procés, i representa la seva transformació, la calma adquirida i la seva nova vida.
Paz Amores Cárdenas
@kikeal67
Representa qualsevol de nosaltres, començant per mi mateix, no per major importància sinó per major responsabilitat, duent a terme alguna cosa dins seu, que es visualitza jugant amb unes boles en una acció de control sobre si mateix i només sobre un mateix.
Enrique Acosta
L’evidència de la malaltia fulminant (Vermell) em dona forces per entendre que no puc seguir al pou (depressió, negre) mirant els familiars que han marxat. Amb l’esperit i la força del meu amor (blau) vull sortir-me’n (rosa) envoltada de més amor (blanc) i cap a la llum (groc).
María Rosa Almansa
Un passeig per la nostra vida, on hi ha un moment en què rectifiquem i busquem la mare naturalesa amb serenitat i pau.
Maria José
És senzill, un paper, una peça per escriure i un moment per deixar empremta del que el cap trasllada a la mà, tot passant pel cor i, aquest cop especialment, pel meu pit esquerre. Amuntegades, visibles i invisibles… però amb un únic objectiu, sortir de la fosca teranyina i reprendre el camí de la vida.
Patrícia Solís Campos
Aquesta és la carta als reis que et passa pel cap mentre estàs dins de la màquina de l’espai. Aquells quasi 10 minuts em transportava al verd de la natura, a l’escalfor d’una llar de foc, a una lectura o, fins i tot a un menjar especial que et crida des de la cuina. Res especial per la resta d’humans, imprescindible dins la màquina de l’espai.
Patrícia Solís Campos
FLORECERÁS
Pensava com acceptar la caiguda del cabell
i vas arribar tu: CALBA AMB FLORS.
Vas arribar amb un milió d’idees per fer
milions de projectes en què créixer,
en què creure,
per poder suportar
aquest desassossec.
T’hi vaig pintar i vas cobrar vida
calba a calba en aquella samarreta
o bossa florida
cada cop amb més volum,
cada cop amb més flors,
cada cop amb més colors.
Si això et serveix amiga, és per a tu,
perquè vegis que pots,
perquè miris al sol,
t’avancis amb tot
i aprenguis a volar amb amor
La calba amb flors ets tu que llegeixes aquest escrit
mentre plores pel diagnòstic que t’han dit.
Passi el que passi ja brilles
a la immensitat de la vora
d’un mar de floretes.
Eva Moscoso Pino
Happenings, o com començar a experimentar l’art com a generador de benestar
En aquest sentit, l’art dels anys quaranta i cinquanta als Estats Units va esdevenir cabdal. La fusió de disciplines artístiques que s’havien anat cuinant a Europa va repercutir a l’altra banda de l’Atlàntic en figures com el músic John Cage (1912-1992). Cage afegia a les seves composicions musicals elements com ara pilotes, bats de beisbol, cartes i tot de peces que servissin per fer sons. Aquesta barreja va permetre al seu deixeble Allan Kaprow (1927-2006) trencar la barrera entre l’art i la vida afegint elements a la fórmula iniciada per Cage. Dansa, música, text, pintura en directe o actes aparentment trivials apareixien plegats en happenings ideats per escenificar en públic. L’art ja no era una obra física, sinó una experiència extàtica per al creador i també per al públic que interactuava amb ell. Així ho testimoniava el comissari d’art contemporani Henry Geldzahler, per a qui els happenings tenien un efecte terapèutic que el feia sentir millor fins i tot dies després d’haver-hi participat (Walther, 2005, p. 583).
Kaprow va convertir l’art en una experiència amb efectes terapèutics per a alguns, constatant el que el teòric John Dewey (1859-1952) va escriure a El arte como experiència (1934): «si les obres d’art es col·loquessin directament en un context humà d’estimació popular, tindrien una atracció molt més àmplia de la que obtenen sota el domini de les teories que posen l’art a les altures» (Dewey, 2008, p. 12). Dewey sabia que és precisament en el context humà de l’oci, del joc o del repòs on s’han creat obres d’art. No cal anar gaire lluny per citar exemples coneguts: Eugeni d’Ors (1881-1954), enviat a reposar al balneari de Blancafort per prescripció mèdica, escriu l’any 1918 la seva Oceanografia del tedi. Antoni Tàpies (1923-2012) també va començar a jugar amb l’art als divuit anys, fent-se autoretrats mentre es recuperava de tuberculosi al sanatori de Puig d’Olena, mentre es preguntava pel sentit de la seva pròpia vida. Sense saber-ho, aquests artistes i molts altres van practicar una forma d’artteràpia.
Podem dir que Kaprow era un artterapeuta perquè oferia aquest alleujament físic i mental als que acudien als seus happenings? Certament, ell no s’hi considerava ni era el seu objectiu. Però si ens remetem a les paraules d’un entès en art com Geldzahler, els efectes que produïa podien ser molt semblants a una teràpia a través de l’art.
Ara em miro a l’aigua pura i us veig amb els ulls nets” La libèl·lula em representa a mi, sempre m’ha acompanyat, aquest cop m’emmirallo en les aigües calmades, la malaltia ja reposa, ara forma part de la meva nova jo, de tot el meu procés metastàtic. Em miro amb ulls nets i en el reflex veig en qui m’he convertit. Els veig amb ulls nets, deixo enrere moltes coses. Aquesta peça em mostra en qui m’estic convertint.
Arantxa Pardo
@ari_among_paintings
En aquesta obra he plasmat tots els fruits que he recollit durant el meu procés, com ara la comprensió, la paciència, la força, el coratge, la valentia, la temprança, la compassió i l’amor.
Montse Arroyes Albujar
Al Japó existeix una tècnica centenària anomenada Kintsugi, que consisteix a reparar les peces de ceràmica trencades i, en comptes d’ocultar les línies de fractura, se’n fa evident la seva visibilitat utilitzant pols d’or o plata. Aquestes peces adquireixen un nou valor. Així és ara el meu cos, després de perdre el pit, l’úter, els ovaris… darrere d’aquestes cicatrius, hi sóc jo, més valuosa, més valenta, més poderosa, més savia. Després de tot el que s’ha perdut, tot el que s’ha après.
Betty Serrano
A veces somos muy rígidos y poco flexibles con nosotros mismos o con las circunstancias que nos rodean, tratar de mantener siempre el control de todo y luchar en contra de los elementos nos cansa y no siempre conseguimos que las cosas sean como queremos. Así que lo mejor sería ser como el agua y fluir así por caminos y circunstancias de forma natural en lugar de ir contracorriente.
Betty Serrano
La connexió que avui necessito, potser la trobaré entre el cel i el mar… en la senzillesa del meu art… en la immensitat del meu ésser.
Milena Villegas
De què tens por?
L’aigua no et farà mal.
Les onades et balancejaran , donaran dansa a la teva vida.
Tanca els ulls i deixa’t portar. Flota, deixa’t balancejar.
El sol il·luminarà el teu rostre,
la profunditat t’inundarà.
Boti, Pilar Botaya
L’art enfront de la malaltia
Amb tot, cal tenir en compte que un artterapeuta és un professional que, amb l’ajut de les arts, té cura de la ment humana. En aquest sentit, destaca la figura cabdal d’un psiquiatre i artista que, tot i no tenir massa ressò en aquesta segona faceta, va utilitzar l’art com a teràpia amb la finalitat que abans molts altres artistes havien buscat: sentir-se bé. Ens referim a Adrian Hill (1895-1977), considerat el primer psiquiatre que va utilitzar el terme artteràpia, i ho va fer en el llibre Art versus illness (Art davant la malaltia) el 1945.
En els seus discursos de l’any 1941 ja emprava la paraula artteràpia i convidava a no desanimar-se pel to mèdic del concepte teràpia, aclarint que, en realitat, el sentit que ell donava a aquesta paraula era que «una mica d’allò que et ve de gust et farà bé» (Hill, 1945, p. 29-30). Seguint aquesta premissa, calia evitar intentar fer art per arribar a dominar una tècnica, un procés o un mètode. Aquests intents porten a la frustració per la quantitat de temps que es necessita invertir-hi. Per contra, ell animava a fer art pel simple fet d’embarcar-se en l’aventura de crear. Segons les seves observacions, qui pren aquesta segona via no té cap mena de necessitat de dominar la tècnica i se sent més lliure per crear i expressar-se. La seva intenció, doncs, no era guiar els seus pacients cap a l’excel·lència «perquè aquí l’objecte de l’art és principalment el d’una ocupació feliç en unes circumstàncies extenuants» (Hill, 1945, p. 48).
El seu camí va ser seguit per altres psicòlogues, com Edith Kramer (1916-2014), influenciada per les revolucionàries metodologies de l’escola Bauhaus —on Paul Klee, per cert, impartia classes de teoria del color. Hill, Kramer i moltes altres persones van contribuir al desenvolupament de les tècniques d’artteràpia, posant sobre la taula no només les indagacions psicològiques sinó també les indagacions artístiques fetes per centenars d’artistes al llarg dels segles. Gràcies a tots ells, avui podem sentir-nos lliures de barrejar papers amb plastilina i colors per alliberar nusos anímics i sortir del laberint de les nostres emocions amb més llum i color.
Epíleg
ART-AGERE és una entitat que dissenya, implementa i avalua projectes d’artteràpia per a entitats, públiques i privades, en col·laboració directa amb els seus professionals. El seu objectiu és utilitzar el potencial de l’art per promoure la salut, el benestar i la qualitat de vida. Té com a missió generar relacions i entorns saludables en cadascun dels àmbits en els quals treballa, creant espais de benestar, de descoberta, d’expressió i de reflexió.
El marc d’ART-AGERE és l’escolta, la presència, l’empatia i la compassió. El rigor i la coherència són el seu horitzó. La creativitat, l’exploració, la innovació i la recerca, el seu motor. L’artteràpia utilitza els processos creatius com a mitjà principal de comunicació. Facilita l’exploració de situacions difícils amb una mirada curiosa i fomenta l’autoconeixement i el benestar. A través d’un procés creatiu i sense necessitat de cap experiència artística prèvia, s’ajuda a desenvolupar la resiliència, a recuperar l’estabilitat emocional i a elaborar les circumstàncies que la persona està vivint i que li són difícils de passar.
