El colonialisme de finals del segle XIX i principis del XX va portar art d’Oceania i Àfrica a Europa, fet que va influir enormement les produccions artístiques que es duien a terme al Vell Continent. Els materials, els colors i fins i tot les teories estètiques es van començar a capgirar. Segons Valeriano Bozal, aquest art importat mostrava «en l’energia de la matèria i del color la mateixa energia del gest i de l’acció del subjecte» (Bozal Fernández, 1991, p. 37). Amb aquestes obres, la medicina i també l’art van començar a entendre que l’energia de les formes i dels traços no depenia de cap malaltia, sinó de la mateixa energia que l’artista volgués transmetre.

El moviment fauvista, integrat pels artistes Maurice Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954), entre d’altres, va interessar-se per la manera com transmetre aquest vigor. L’any 1905, Vlaminck va ensenyar màscares i escultures d’art africà a Derain, que a partir d’aquell moment introduí en la seva obra colors més intensos i composicions més espontànies. Henri Matisse (1869-1954) i, més tard, Pablo Picasso (1881-1973) també van resultar enormement influïts per l’expressivitat del que van anomenar art primitiu. Mentre que en alguns la influència va aconseguir transformar la manera com usaven el color, en d’altres, com Picasso en la seva icònica obra Les demoiselles d’Avignon (1907), la influència va mostrar-se en l’ús de les formes. Mentre uns creaven el fauvisme, d’altres inventaven el cubisme, però tots coincidien a alliberar-se de les formes que l’acadèmia els havia ensenyat.

Els fauvistes, interessats precisament per l’expressió a través del color feroç que els va caracteritzar i que els donava nom , tenien com a aspiració mirar el món de forma totalment original. De cop, en trobar-se amb aquelles màscares i aquells colors, van adonar-se que el món es podia mirar de maneres molt diferents. Aquests artistes es van convertir en infants que veien el món d’una altra manera, com si fos el primer cop. En aquest sentit, Henry Matisse va declarar: «Hom ha de mirar, al llarg de tota la vida, tal com va mirar el món quan era un nen, perquè la pèrdua d’aquesta facultat de mirar ocasiona alhora la pèrdua de tota expressió original» (Hess, 1998, p. 60). Vlamink també pensava el mateix: «Continuo considerant les coses amb ulls de nen», i continua explicant la conseqüència lògica d’aquesta consideració: «Vaig compondre a partir de l’instint; vaig aplicar els colors amb l’única idea que, per a mi, ho disculpa tot: dir el que sentia» (Hess, 1998, p. 69).

NOVES FORMES D’EXPRESSIÓ

L’artista Paul Klee (1879-1940) va conèixer en persona Hans Prinzhorn l’any 1920. Potser inspirat per les seves idees, Klee escriu en un dels seus diaris, de manera molt lúcida, que «l’art no reprodueix allò visible, sinó que ho fa visible» (Hess, 1998, p. 141). Si els principals artistes havien començat a mirar el món d’una manera diferent, a partir d’aquell moment fer art ja no consistiria mai més a recrear la realitat, sinó a expressar coses que no veiem.

El surrealista Max Ernst (1891-1976), el qual va estar associat al moviment dadaista en un inici i, alhora, estava molt impressionat per l’art de Klee, també havia llegit el llibre de Prinzhorn.  Els dadaistes trobaven la societat burgesa patològicament malalta, i l’art creat per malalts era, per a ells, més lúcid que qualsevol art acadèmic: els permetia explorar amb total llibertat les possibilitats artístiques dels objectes del seu entorn, tant si eren retalls de revistes com rodes de bicicleta. Si avui veiem en aquesta exposició collages fets amb retalls de revistes és gràcies a ells i a la seva idea d’expressar-se mitjançant qualsevol material a l’abast.

Un altre artista, Jean Dubuffet (1901-1985), també va quedar fascinat pel llibre de Prinzhorn. Dubuffet pensava, com els fauvistes, que havíem de mirar el món com ho fan els nens, i alhora també estava fascinat per les obres dels malalts mentals. Dubuffet es coneixia amb André Breton (1896-1966), també associat en algun moment al dadaisme i, per tant, algú molt interessat en les formes antiracionalistes de l’art. Amb el seu ajut i el d’altres companys l’any 1948 van crear la Compagnie d’Art brut, amb l’objectiu d’aplegar allò que ell mateix va definir com a

«obres executades per persones indemnes de cultura artística en què el mimetisme, al contrari del que passa als intel·lectuals, tingui poc o res a veure, de manera que els seus autors ho extreuen tot (temes, elecció dels materials usats, etc.) del fons propi i no de les trivialitats de l’art   de moda.» (Fauchereau,  Durán Úcar, 2007, p. 9)

Tots plegats van recol·lectar prop de 2.000 obres per a la Compagnie, que van ser exhibides a París l’any 1967 amb l’etiqueta d’Art brut, en el sentit d’art fet sense cap preparació acadèmica, precisament per eliminar l’estigma de la malaltia mental. Amb aquesta simple etiqueta, Dubuffet va erigir en artistes tota mena de persones que creaven art, no només com a peça de museu o element decoratiu, sinó com a creació que facilitava l’expressió d’allò més recòndit de l’espectre de les nostres emocions.

En aquest sentit, l’art dels anys quaranta i cinquanta als Estats Units va esdevenir cabdal. La fusió de disciplines artístiques que s’havien anat cuinant a Europa va repercutir a l’altra banda de l’Atlàntic en figures com el músic John Cage (1912-1992). Cage afegia a les seves composicions musicals elements com ara pilotes, bats de beisbol, cartes i tot de peces que servissin per fer sons. Aquesta barreja va permetre al seu deixeble Allan Kaprow (1927-2006) trencar la barrera entre l’art i la vida afegint elements a la fórmula iniciada per Cage. Dansa, música, text, pintura en directe o actes aparentment trivials apareixien plegats en happenings ideats per escenificar en públic. L’art ja no era una obra física, sinó una experiència extàtica per al creador i també per al públic que interactuava amb ell. Així ho testimoniava el comissari d’art contemporani Henry Geldzahler, per a qui els happenings tenien un efecte terapèutic que el feia sentir millor fins i tot dies després d’haver-hi participat (Walther, 2005, p. 583).

Kaprow va convertir l’art en una experiència amb efectes terapèutics per a alguns, constatant el que el teòric John Dewey (1859-1952) va escriure a El arte como experiència (1934): «si les obres d’art es col·loquessin directament en un context humà d’estimació popular, tindrien una atracció molt més àmplia de la que obtenen sota el domini de les teories que posen l’art a les altures» (Dewey, 2008, p. 12). Dewey sabia que és precisament en el context humà de l’oci, del joc o del repòs on s’han creat obres d’art. No cal anar gaire lluny per citar exemples coneguts: Eugeni d’Ors (1881-1954), enviat a reposar al balneari de Blancafort per prescripció mèdica, escriu l’any 1918 la seva Oceanografia del tedi. Antoni Tàpies (1923-2012) també va començar a jugar amb l’art als divuit anys, fent-se autoretrats mentre es recuperava de tuberculosi al sanatori de Puig d’Olena, mentre es preguntava pel sentit de la seva pròpia vida. Sense saber-ho, aquests artistes i molts altres van practicar una forma d’artteràpia.

Podem dir que Kaprow era un artterapeuta perquè oferia aquest alleujament físic i mental als que acudien als seus happenings? Certament, ell no s’hi considerava ni era el seu objectiu. Però si ens remetem a les paraules d’un entès en art com Geldzahler, els efectes que produïa podien ser molt semblants a una teràpia a través de l’art.

EPÍLEG

Fernando Vidal

Gracias

Artagere és una entitat que dissenya, implementa i avalua projectes d’artteràpia per a entitats, públiques i privades, en col·laboració directa amb els seus professionals. El seu objectiu és utilitzar el potencial de l’art per promoure la salut, el benestar i la qualitat de vida. Té com a missió generar relacions i entorns saludables en cadascun dels àmbits en els quals treballa, creant espais de benestar, de descoberta, d’expressió i de reflexió. El marc d’Artagere és l’escolta, la presència, l’empatia i la compassió. El rigor i la coherència són el seu horitzó. La creativitat, l’exploració, la innovació i la recerca, el seu motor.

L’artteràpia utilitza els processos creatius com a mitjà principal de comunicació. Facilita l’exploració de situacions difícils amb una mirada curiosa i fomenta l’autoconeixement i el benestar. A través d’un procés creatiu i sense necessitat de cap experiència artística prèvia, s’ajuda a desenvolupar la resiliència, a recuperar l’estabilitat emocional i a elaborar les circumstàncies que la persona està vivint i que li són difícils de passar.